M'agrada la rutina precisament perquè, paradoxalment, no té res de rutinària. Superficialment la meva vida és avorrida, grisa: llevar-se, anar a escola, estudiar, dormir, llevar-se, anar a escola, estudiar, dormir i esperar el cap de setmana. Llevar-se: quina aventura lluitar contra la son cada matí, sentir-se ple de vida quan surts al carrer, fosc, fred, omplir el nas de la pau matinera i sentir-te enèrgic i ple d'empenta. Quina emoció aprendre cada dia una cosa diferent, embriagar-te de cultura, renovar els riures, superar cada dificultat, o fracassar, i seguir lluitant per sentir-te ple, cada dia una mica més realitzat. Arribar a casa, descansar, repassar el que has après, seguir combatent amb tu mateix i tornar a descansar... I com s'agraeix cada descans! La rutina de cada persona és avorrida per fora i una aventura trepidant per dins, digna de fer-ne dues o tres pel·lícules. No hi ha vides buides o coneixements inútils o estudis improductius: hi ha persones que prefereixen mirar amb ulls destructius, desagraits i ressentits. Qualsevol heroi de pel·lícula necessita descansar després de cada aventura igual que els humans, que només som els herois de la nostra vida, necessitem un cap de setmana, unes hores de son o una nit de festa després de cada jornada de vivències farcides d'aprenentatge.
Quin cercle tan avorrit, tan viciós i tan repetit que sembla des de fora la nostra rutina, i, des de dins, quina vida tan màgica, la rutinària!