I have confidence in sunshine,

I have confidence in rain,

I have confidence that spring will come again,

Besides which, you see, I have confidence in me.

M'agrada la rutina precisament perquè, paradoxalment, no té res de rutinària. Superficialment la meva vida és avorrida, grisa: llevar-se, anar a escola, estudiar, dormir, llevar-se, anar a escola, estudiar, dormir i esperar el cap de setmana. Llevar-se: quina aventura lluitar contra la son cada matí, sentir-se ple de vida quan surts al carrer, fosc, fred, omplir el nas de la pau matinera i sentir-te enèrgic i ple d'empenta. Quina emoció aprendre cada dia una cosa diferent, embriagar-te de cultura, renovar els riures, superar cada dificultat, o fracassar, i seguir lluitant per sentir-te ple, cada dia una mica més realitzat. Arribar a casa, descansar, repassar el que has après, seguir combatent amb tu mateix i tornar a descansar... I com s'agraeix cada descans! La rutina de cada persona és avorrida per fora i una aventura trepidant per dins, digna de fer-ne dues o tres pel·lícules. No hi ha vides buides o coneixements inútils o estudis improductius: hi ha persones que prefereixen mirar amb ulls destructius, desagraits i ressentits. Qualsevol heroi de pel·lícula necessita descansar després de cada aventura igual que els humans, que només som els herois de la nostra vida, necessitem un cap de setmana, unes hores de son o una nit de festa després de cada jornada de vivències farcides d'aprenentatge.
Quin cercle tan avorrit, tan viciós i tan repetit que sembla des de fora la nostra rutina, i, des de dins, quina vida tan màgica, la rutinària!

No és un planeta qualsevol, la Terra. S'hi compten cent onze reis (sense oblidar, naturalment, els reis negres), set mil geògrafs, nou-cents mil homes de negocis, set milions i mig d'embriacs, tres-cents onze milions de vanitosos, o sigui, uns dos mil milions de gent gran.

El petit príncep, Antoine de Saint-Exupéry

Maldigo la poesía concebida como un lujo

cultural por los neutrales

que, lavándose las manos, se desentienden y evaden.

Maldigo la poesía de quien no toma partido hasta mancharse.

.

Gabriel Celaya

Va, comme hier! Comme hier! Comme hier!